- RECULL DE POESIES
*
Timó de flor menuda jo vull ser
i ser de les abelles el recel
i viure al ple del sol en un recer
i tornar-me a les bresques dolça mel
i morir-me a l'hivern, com solen fer
els timons del solà, davall del gel.
*
- Jo amo el meu poble
Tant com qualsevol
Ja no cal que digui
que sóc Arnerol.
Els pobles, les viles
I les grans ciutats,
Si tenen defectes
Tenen qualitats.
Al meu, tot son gràcies
Sembla un Paradís:
¡ només recordant-lo
- ja em sento feliç!
Un poble enclavat
a dalt d´un turó,
dins de Catalunya
i ratllant a Aragó.
amb un gran castell
que, allà a l´antigor,
fou sa gran defensa
i fidel protector,
com ho és a l´amada
El seu amador.
Un poble dotat
d´aigües muntanyenques
de gran qualitat,
amb fonts relagades
que com fil de plata
ragen tan gemades
i tant abundants,
que són la delícia
dels seus habitants.
I on els nois i noies,
Anant i venint,
Cantis i barrales
Buidant i omplin,
Es veuen i es troben,
tant i tant sovint,
i quan se n’adonen
ja s´estimen tant,
que honrats matrimonis
en van resultant.
Es clar, que si el canti
Tant a la font va,
Alguna vegada
També es sol trencar,
I roden per terra
- Testos i testets,
panxes de barrala,
nanses i galets!
Un poble pacífic,
previsor, honrat,
que lluita i treballa
amb tenacitat
i no es deixa vèncer
per l’ adversitat,
que acull simpàtic
i és tan tolerant
per als forasters
que vénen i van,
que ja té la fama
del poble més franc
d´aquella contrada.
observeu, sinó
l´escut de la vila,
on les arnes son símbol
de dolça harmonia;
i les abelletes,
amb la disciplina
que els dóna l´instint,
¿No sabeu que es diuen
entrant i sortint?:
De les flors més belles
de la primavera
volem fer-ne bresques
a la Magdalena,
i la mel saborosa
de l´horta i secà
a l´Àngel Custodi
volem dedicar.
Un poble amb un terme
que és estret i llarg,
amb dos rius que el reguen
un cada costat;
i quan ja ses hortes
han fertilitzat,
diuen a l´unir-se
allà a l´”antreforc”:
“Adéu terme d´Arnes,
per tu ho hem fet tot.
perdona´ns, oh poble
benaventurat.
si amb massa freqüència
tan sec hem baixat,
que ni ponts ni passeres
has necessitat,
i els teus bons veïns,
després del treball,
s´han passat les nits, sèquia amunt i avall,
veient com les plantes
s’anaven secant
per no tenir aigua
per anar-les regant
¿Qui són els culpables?
Vosaltres, en part,
que teniu els “boscos”
en molt mal estat.
i ja se’n va sol
l´Algars reforçat
satisfet de l´obra
que ha portat a cap.
Mes tingueu paciència
i sigueu tolerants,
que si som petits
solem fer-nos grans:
amb l´hivern vindran
pluges abundants
i baixaran grossos
tots aquests barrancs
que ens son tributaris,
i llavors veureu
si en farem d´”agravis”:
L´assumpte comença
bastant atractiu,
Que a tothom agrada
Veure créixer el riu:
Gran rugues de brossa,
que es veuen surant
en tèrboles aigües
van sempre davant:
moltes rames seques,
soques de canyar;
fins animals morts
es veuen baixar!
Però això no és res
per al que serà:
augmenta el cabal
amb intensitat.
Aquell marge alt
gairebé és colgat
i l´hort de la vora
és tot inundat;
i comença el bram:
la veu dels que parlen
a la nostra vora
sols se sent cridant!
Allà baix veureu,
En un remolí,
Com fa mitges voltes
Un gran tronc de pi.
Dos oms que hi havia
molt prop d´un molí
com si fossin palles
els hem fet seguir,
i les nostres aigües,
terra endins entrant,
tot allò que troben
s´ho van emportant.
I ara preneu nota
Dels grans resultats:
Sèquies rebentades,
Uns quants pous, colgats,
Cordes i “cadufos”
Tots estan trencats;
Les rodes de sénia
Són a can Pistracs.
I del mas de Pau
Fins a l´”entreforc”,
Horts, canyars i arbres
Avall ha anat tot.
Un poble amb dues places
de gran extensió:
la de la barana
té un grandiós balcó
que obre un panorama
a l´observador
digne del pinzell
d´un famós pintor:
La gran serralada
de roques gegants
que ja els nostres avis
les veien iguals:
Guaiteu el Montsagre,
de cos allargat,
com a Catalunya
sembla orientat!.
Puntes i collades
li van continuant
en la gran barrera
d´escabrós rocam.
Roques de Benet!
les dues gegants
i l´humil fraret,
pels segles dels segles
tan sumís i quiet,
I la del Migdia,
rellotge infalible
de la pagesia,
quan surt la cabreta
pintada de sol
i al punt de les dotze
es forma i dissol.
I avançant la línia,
tot deixant enrera
cingles i més cingles
de la gran barrera,
ve el Salt del Barber,
formosa cascada
que és com la gran porta
de triomfal entrada
que ens obren els d´horta
cap al nostre Port,
sabent que la fita
és allí tan prop,
que si el salt no es nostre
se n’ hi falta poc.
I ara fem un trago
a la Font d´en Perot
i anem, xino, xano,
pujant poc, a poc,
remuntant el riu,
que ens serà molt fàcil
si és a l´estiu,
i aviat veurem
un gran sentinella
dels horts Viernets:
salt de “Cantabella”
no lluny dels Estrets,
que per allí prop
hi ha les covetes
del gloriós Sant Roc.
I a l´altre vessant,
cap al Barranc Gros, que més que barranc
és un riu menut,
podrem contemplar
la Roca del Duc,
la Cova del Moro
d´antiga llegenda, i cap als Pradets
Punta Ballestera;
les Moles del Don,
ques es queden enrera,
amb altres muntanyes,
que llur nom no sé
i que prou sabria
si fos llenyater.
I ja som al Blau,
l´enorme rocassa
que arran del seu peu
passa l´”argamassa”,
que és un caminet
de corbes i corbes
perillós i estret.
Deixem, doncs, en pau
el Molló Bernat
amb la seva calma
de l´home “assentat”,
i entre relliscades
i passos en fals
passarem molt prompte
el Riuet de les Valls
per remuntar
l´altíssima costa;
mes deixan´s passar,
torno de la ponia
que al sol de l´Escala,
passant per les tosques,
volem arribar;
i un cop al Cargol,
cap al Grevolar
que fins al “balcó”,
a mig camí del cel
no volem parar!.
I Adéu alt “Pimpoll”,
gran rei del pinar.
de la teva talla
que poquets n’hi ha!
colosos gegants
et van engendrar
de raça tan grossa,
que amb tres llargues braces
la teva gran soca
no es pot “abraçar”
i ta alta copa
fins al cel se’n va.
Ets l´enorme pal
de vaixell tità,
que ja mai trontolles
ni per l´huracà.
Si ets gran alçada,
llongiu ets pel temps,
que per a tu els joves
aviat són vells,
I sempre impertèrrit
i altiu et mantens,
confonen les hores
en ràpids segons
i veient com passen
les generacions.
Tens un gran parent
que en quant a l´alçada
s´ha quedat més curt,
mes té tanta rama,
que és el Pi Ramut.
Un grup de veïns
de la teva cort
són molt bons fadrins,
però tots són nans
per al Rei del pins!.
I ja de l´Escala
som a l´alt replà.
i quin panorama
podem contemplar
de l´alta talaia
terres ça i enllà!.
Veurem la Freixneda,
Si el cel està clar,
La Torre del Comte,
Que està més ençà,
Calaceit i Queretes,
També d´Aragó:
I si fixem bé
la nostra atenció,
veurem el simpàtic
i petit Lledó
I ja a Catalunya,
Horta de Sant Joan,
poble que en masies
és molt important.
I entre la boireta
de posta de sol,
de nostra infantesa
veurem el bressol
¡ Oh poble que t´ama
tot bon arnerol
i tota la vida
et portarem al cor!
Tu ets el sagrari
dels primers records,
fidel testimoni
dels innocents jocs,
pels carrers i places,
pels rius, camps i horts,
fent entremaliadures
algunes vegades,
quan a colles corríem
empaitats pels guardes,
amb tal intenció,
que el que més corria
en sortia millor.
Amb els nois de Queretes
l´eterna discòrdia
era cada estiu
contínua batalla,
quan baixant al riu,
per a refrescar-se
tranquils i contents
solien anar-se´n
depressa i calents.
Però a la bassa
d'en Pere Bernat
quan els visitàvem
per necessitat
rebíem la justa
reciprocitat:
plovien les pedres
que donava gust.
tornant-nos les surres
que havien rebut,
en sortir dels tolls
tots precipitats,
deixant-se mitjons,
calçotets, camises
i fins pantalons.
La ronda que volta
dels “quintos” d´enguany
i a la trista plega
tothom va tirant.
les mares, com ploren
pels fills que se´n van!
les pobres promeses
que tristes estan!
i algunes d´elles
els esperaran?
comentaris vénen
comentaris van.....
I quan ja venia
la Festa Major,
cercant balladora
cada ballador.
era la florida
dels primers amors,
de color de rosa
de grans il·lusions.
mesclats amb carbasses
i bones raons
per als qui tenien
massa pretensions!
Voltava la música
pròpia o forastera,
per a uns alegria,
per als altres tristesa.
I el predicador,
que a la nostra església
feia un gran sermó.
i a les “corregudes”
amb certa emoció
per saber qui era
el primer corredor,
que el guanyar el pollastre
era un “galardó”
I les capdanseres
dels típics mantons,
que donaven lloc
a murmuracions,
amb els seus dansaires
dels curts pantalons,
les fines calcilles
i els lluïts cordons.
Visca els capdansaires!
que es fan pregar tant,
que moltes vegades
ja som la vespra
i els senyors alcaldes
els estant buscant....
pensant que si dien,
pensant qué diran.....
Cafès i tavernes
pels de gom a gom,
gasten les pessetes
sense saber com,
i en els últims dies
ja estàvem pelats,
quan sols en quedaven
als més reservats,
i per a tenir-ne
fèiem disbarats.
I a la vigília
d´Espanya el patró
cercavem pel terme
la ombra millor,
on fèiem gatzara
i bastanta broma,
que algunes vegades
es feia pesada,
sempre que bevien
un traguet de massa.
Oh, estimat poble,
dels records més grats,
dels primers amors,
dels éssers amats;
venerables cendres
dels avantpassats.
de la nostra mare
aquells dolços petons
mentre ens ensenyava
santes oracions!
No tens la bellesa
De la gran ciutat,
Mes tan bo com tu
Jo no en trobo cap!
-
Març de 1973 (Segona edició)
Francisco Samper
" Honrant el nostre poble honrarem els éssers
estimats que ens han deixat "
-
-
- *
-
- La
Serena i la Terra Alta. Joan Perucho
-
-
- *
-
- Anar a
dalt de tot
- Tornar a Galeria
- Tornar a la pàgina
principal d'Arnes